Sopa de ganso

A centre Europa, sobretot a França i a Alemanya, els territoris i les ciutats cerquen relacions econòmiques i culturals per reforçar les seves estructures: ciutats d’un territori que produeixen el mateix, s’associen i ofereixen a l’exterior una imatge més potent i de resultats més eficaç que no la competència directa. D’altres busquen complementar-se: una ciutat industrial es relaciona amb una ciutat cultural per potenciar la imatge i l’economia mútues.

Aquí, al Baix Penedès, és el paradigma del contrari: els municipis entren en competició els uns amb els altres, i la pugna consisteix amb créixer més que l’altre –o a costa de l’altre–, pel que fa al nombre d’habitants, urbanitzacions, i ara, en logística. Els exemples són abundants: si un municipi rebutja la instal·lació d’una empresa, el veí l’admet; n’hi ha que acorden convenis amb les empreses que s’instal·len al municipi en els quals s’obliga que la majoria de treballadors siguin del mateix poble; d’altres, situen zones industrials que produeixen molèsties al municipi veí, o forcen equipaments comarcals en llocs inadequats només per interessos municipals. Aquest és el plat del dia de la nostra vida política.

Un territori que té uns valors ambientals qualitatius desvaloritzats amb l’excusa del progrés, del creixement i ara, en època de crisi, dels llocs de treball. Sempre hi ha un motiu per no fer el que ens portaria molts més beneficis a tots: organitzar-nos com a territori i trobar les potencialitats per optimitzar recursos. El localisme egoista en el qual estem submergits ens aboca a un model organitzatiu caòtic i desestructurat on qui guanya és la irracionalitat de l’especulació i els interessos aliens.

Grouxo tindria una inesgotable font d’inspiració per a les seves pel·lícules.

Pau Batlle i Solé