Espais agraris

dijous, 24 / gener / 2008

Espais agraris
“Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d’espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Dels ponents.
La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, juntament amb la Unió de Pagesos i la Cambra Agrària Territorial de Girona van organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la futura llei d’espais agraris.
El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures viàries i ferroviàries, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.

El Conseller d'Agricultura i els representants de les entitats organitzadores del seminari.
Per tot és urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, contribuir a desactivar la pressió que el creixement urbanístic i l’especulació associada exerceixen sobre aquests espais, aplicant-hi mecanismes de qualificació i protecció en base als seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció principal: la de produir aliments, i sense oblidar el gestor principal de l’espai: l’agricultor, que és, en definitiva, qui manté vives al nostre país aquestes 1,16 milions d’hectàrees de conreu.
Per portar-la a terme, la llei, s’ha d’acompanyar d’uns mecanismes de gestió i de les inversions adequades per a fer-la funcionar. La creació d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple— així com la creació de la llei de contractes de conreu per regular les relacions entre propietat, administració i pagès. Proposar mesures per dignificar la professió de l’agricultor, sobretot pel que fa a l’agricultura familiar, no la de grans extensions: l’agricultura industrial, que acaba convertint l’espai agrari en un monòton polígon industrial a la intempèrie, i que genera un model molt allunyat del paper que fins ara ha jugat l’agricultura en el camp de la biodiversitat i el paisatge.
Significatiu va ser el cas de Menorca que —en el marc d’un Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera de l’illa— és exemple d’una bona gestió agrícola familiar amb producció d’origen, custòdia del territori, activitats naturals i xarxa arqueològica lligada al turisme rural i com a resultat d’aquestes tasques rep subvencions europees i fan l’activitat agrària, practicable i econòmicament rendible.
Al llarg del debat es van exposar les dificultats de la Generalitat per desenvolupar aquesta llei. Les veus més crítiques van fer esment en la manca de lideratge del DAR i l’absència d’enteniment entre els departaments implicats en el territori: PTOP, MA i DAR. El mateix conseller d’agricultura, va ser escèptic, posant en dubte que una llei sola podés solucionar els problemes del camp i que faria falta altres mecanismes per desenvolupar-la, tal com una bona gestió i unes inversions adequades que, sembla ser, no hi ha massa interès en proporcionar.
El món agrari com a producció d’aliments té uns problemes que cal resoldre en base a mecanismes de mercat —sostenible— però, les demés funcions que si desenvolupen, qui les finança? qui està disposat a pagar per un paisatge? L’experiència al Penedès, comarca agrícola emblemàtica —tot i l’intent de cercar mecanismes compensatoris en el si del Pla Director Territorial, entre municipis industrials i agraris o agro-forestals— s’ha deixat escapar l’oportunitat d’aplicar part d’aquestes experiències agràries. Esperem, però, que aquest debat serveixi per fer més evident la necessitat de practicar una altra cultura de fer territori.

Pau Batllé i Solé