dijous, 31 / gener / 2008
Agraris
La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona va organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la necessitat d’elaborar una llei d’espais agraris. “Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d'espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Afirmava un ponent.
El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.
És urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, desactivar la pressió urbanística sobre ell, reconeixent legalment els seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció productiva —creació del mapa de sols que l’Alt Penedès ja ha fet—.
La necessitat d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple—, la llei de contractes de conreu i dignificar la professió de l’agricultor són objectius fonamentals de la futura llei que l’administració i, especialment, el DAR no s’atreveixen a posar en marxa.
Al Penedès, comarca agrícola emblemàtica, hem deixat escapar l’oportunitat d’un pla director territorial que podia haver recollit part d’aquestes esperances agràries. Però, qui està disposat a pagar per un paisatge?
Agraris
La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona va organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la necessitat d’elaborar una llei d’espais agraris. “Hi ha lleis per a tot menys pel camp. Lleis urbanístiques, lleis d’espais naturals.. però no d'espais agraris, i per tant, legalment, no existeixen, així no es poden valorar, regular i, sobretot, preservar.” Afirmava un ponent.
El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.És urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, desactivar la pressió urbanística sobre ell, reconeixent legalment els seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció productiva —creació del mapa de sols que l’Alt Penedès ja ha fet—.
La necessitat d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple—, la llei de contractes de conreu i dignificar la professió de l’agricultor són objectius fonamentals de la futura llei que l’administració i, especialment, el DAR no s’atreveixen a posar en marxa.
Al Penedès, comarca agrícola emblemàtica, hem deixat escapar l’oportunitat d’un pla director territorial que podia haver recollit part d’aquestes esperances agràries. Però, qui està disposat a pagar per un paisatge?
Pau Batlle i Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada