Informe sobre el Pla Director de l'Alt Penedès

Informe realitzat en el marc del desenvolupament dels treballs de redacció del Pla Director Territorial de la comarca de l'Alt Penedès. El publico perquè en pugueu tenir coneixement i fer-ne difusió, si ho considereu necessari: Informe PDTAP

Pau Batlle i Solé

Territori partit

Les jornades de debat sobre el futur del Penedès s’han acabat. El debat continua, o almenys hauria de ser així. Tres dies a Banyeres defensant un Penedès lliure de logística i de noves autopistes —les conclusions al bloc de nofemelcim (jornada I, jornada II i jornada III) o aquí— i tres jornades al Consell Comarcal del sud del Penedès explicant què era el Logis, l’Estudi de Mobilitat i el Pla Territorial, han aportat llum on alguns encara hi veien foscor.

Bé, ara ningú podrà dir que no se n’ha assabentat. Les coses semblen clares, han sorgit argumentacions tècniques sòlides, alternatives a les propostes oficialistes, que milloren substancialment les possibilitats de desenvolupament del Penedès. En aquestes sis jornades pocs s’han pronunciat a favor d’un Penedès logístic i quan ho han fet ha estat amb arguments poc convincents, com ara la simplicitat de la defensa dels llocs de treball que generaria. El Penedès del sud té problemes més greus que l’atur. Portar el Logis és intentar resoldre un problema creant-ne un de més gros, d’irresoluble.

La gent ha dit que no vol que, per uns interessos sectorials, s’esquarteri més el Penedès i això val també per la gent del nord. Des del sud es demana que la carretera de Vilafranca a Martorell que proposa el Pla Director no sigui una autovia —quart cinturó encobert— El missatge és clar i quedarà per a la història: evitar convertir el Penedès en un corredor de camions de mercaderies i en un centre logístic internacional.

Els nostres governants —del nord i del sud— han rebut el missatge. Deixar de banda protagonismes inútils, interessos partidistes i donar-se la mà és un gest necessari que la gent del territori agrairia. Una veu unitària per aconseguir un Penedès harmònic, pròsper i únic.

Pau Batlle i Solé

Breus apunts pels suggeriments al PTPCT

En primer lloc el PTPCT hauria de recollir les demandes que des de la societat civil s’han expressat, de diferents formes i maneres, sobre dos qüestions bàsiques que determinaran la direcció del desenvolupament territorial:

1. Proposta per a la desaparició del sòl potencialment estratègic corresponent al Logis Penedès.

2. Acceptar les al·legacions fetes pels ajuntaments i el consell comarcal sobre l’ampliació de l’AP-7 a 4 carrils, gratuïta a canvi de no fer l’autovia com alternativa a la variant de la N-340.

Les dues implantacions generarien un impacte greu i alterarien substancialment de manera irreversible l’estructura socio-econòmica, ambiental i territorial del Baix Penedès. Aquest assumpte, considerat molt greu per bona part de la població penedesenca, mereix ser consultat, com a mínim, amb el territori. Les explicacions donades per la societat civil i les administracions locals i comarcals, són prou convincents. Al contrari dels arguments exposats des de l’administració actuant que ha callat i fet la seva, menystenint els principis bàsics democràtics de la participació ciutadana contemplada amb detall a la legalitat vigent. El fet de què el territori, de manera massiva, s’hagi pronunciat de manera inequívoca, sobre la no construcció de l’autovia com a variant de la N-340 i de la no implantació del CIM a la comarca, és preocupant que els documents de l’avanç de planejament del PTPCT no reflecteixi ni tant sols les esmentades demandes.

Encaix més acurat del model territorial:

1. El Baix Penedès no pot cenyir-se al model oficialista, aplicat arreu de Catalunya, a la lleugera. La proposta d’un nucli de creixement important entorn del Vendrell i aplicar uns creixements aleatoris a la resta dels nuclis, en funció d’un model preestablert o d’uns determinats interessos ─el cas de Banyeres per la presència del Logis, per exemple─, i afirmar que es preserva el territori agrícola no és acceptable. Cal una anàlisi més particularitzat del territori.

Com exemple cal valorar que el conjunt de nuclis urbans del Vendrell té empatx de creixement, i no el pot pair. Donar-li més menjar és agreujar la malaltia. Cal pensar més a fondo el model.

Tampoc podem establir “no creixements” a la costa quan d’altra banda es preveuen creixements cap dalt la muntanya ─cas de Segur de Calafell─ o preveure sòl de reserva fins a les carenes de la serralada litoral─cas de Cunit─. Resulta contradictori i no contribueix a solucionar el problema de les urbanitzacions residencials extensives.

2. La costa requereix d’una intervenció especial per reconduir el desgavell existent, sobretot per la presència de les urbanitzacions de baixa densitat de 2ª residencia en procés de primera. Per tant, és millor que el PTPCT no digui res sobre creixements i es limiti a protegir la poca serralada que ens queda en aquest indrets i a fixar normes per al seu manteniment.

3. L’interior agrícola està ple d’instal·lacions que cal tractar, abans de pensar en si els nuclis creixen o no,─el cas greu de la IDIADA─, de les indústries en el camp, escampades, de les urbanitzacions a les faldes de les muntanyes de l’interior i les expectatives de creixement amb implantacions incompatibles previstes en els plans municipals i altres assumptes per venir.

4. Per tant fa falta amb total urgència un pla director urbanístic comarcal coordinat amb l’Alt Penedès.

Tenint en compte que ja s’ha aprovat l’àmbit de planificació de la Vegueria Penedès i de que el Pla Director de l’Alt Penedès —tot i tenir el mateix llenguatge i nivell que el PTPCT— ha experimentat un procés de desenvolupament més dilatat en el temps i amb la participació activa de la societat civil, econòmica, política i cultural del territori, cal, amb urgència, elaborar el pla director urbanístic a fi de equilibrar-lo amb la resta del territori penedesenc.

5. La presència de la pista de proves de l’Idiada, ha contribuït —més que a generar “riquesa”— a crear un forat negre al paisatge agrícola. Fins fa poc, l’interior de la pista 3x1 quilòmetres, 300 hectàrees, —més gran que el CIM— era considerada sòl no urbanitzable. Cal que se li demani participar a pal·liar el desgavell que ha produït i aporti recursos per millorar el seu entorn i faci cessions al territori què ha malmès. Caldrà tenir-ho en compte a l’hora del debat sobre el territori.

6. Seria recomanable que l’àrea urbana del Vendrell limités el seu creixement. El seus teixits urbans requereixen més d’una intervenció de reforma interior i de restitució del seu paisatge urbà a les necessitats ambientals del seu entorn: rieres, boscos, espai agrícola, etc. Sense que aquesta necessitat d’ordre sigui excusa per estendre més el seu sòl urbà, ja de per si caòtic i desordenat, paradigma de tots els defectes que aquest territori a patit durant tota la segona meitat del segle passat.

7. S’ha de considerar i modificar l’article 2.9 de les normes “Sòl de protecció preventiva” ja que en molts cassos ocupa tot el municipi –cas de Cunit– i en altres –disposats, incomprensiblement entorn d’algunes urbanitzacions del Vendrell― és excessiu o determinat de forma aleatòria o seguint els criteris d’un interès aliè al model i a les necessitats del territori. Pel que cal eliminar el paràgraf on es proposa que aquests sols puguin “delimitar àrees per a ser urbanitzades i edificades..” Si es vol endegar el paisatge destruït s’han d’emprar altres elements més imaginatius. De fet tot dependrà dels actors polítics locals i per tant, millor no tacar massa que alguna cosa queda.

8. Tampoc és de rebut acceptar el creixement d’àrees residencials per damunt de l’autopista al municipi de Calafell. Prou s’ha permès en deixar urbanitzar un polígon residencial en mig de les muntanyes de la Graiera amb l’excusa dels camps de golf. Cal posar seny, no cedir a les demandes desbordades i desbocades d’alguns actors del territori. El Pla Territorial li tocaria desenvolupar la funció de posar un cert ordre a tant desconcert i, en molts casos, n’hi afegeix. Perquè ens servirà el PTPCT en aquestes circumstàncies? Sembla més orientat a definir noves infraestructures viàries i àmbits “de reserva estratègica o sòl de protecció preventiva”.

9. Què proposa el PTPCT sobre els problemes existents a la comarca? Si bé en la seva documentació exposa el problema, ni tant sols apunta mecanismes per resoldre’l: Com hem de tractar els més de 40.000 habitatges de segona residència existents en els municipis costaners. Què hem de fer amb les 2.206 hectàrees de sòl urbanitzable dels nostres municipis? Dues bombes de rellotgeria que el PTPCT no diu com desactivar-les. Potser pensa que no s’han de desactivar? Dels documents se’n desprèn que sembla que ja li vagi bé, ja que atribueix a molts municipis la possibilitat de créixer per damunt de les previsions existents actualment. La saturació d’aquests paràmetres podria arribar a representar més de 300.000 habitants al Baix Penedès. Volem convertir la comarca en una ciutat de més de 300.000 habitants? Com la volem, omplint insosteniblement les urbanitzacions de baixa densitat escampades per les nostres muntanyes? Emplenant les més de 2.200 hectàrees previstes de sòl urbanitzable? Sabem que és difícil resoldre la qüestió, és un problema existent a tota la costa del Camp de Tarragona i ningú s’atreveix a posar-li el cascavell al gat. Això no vol dir que, com a mínim, es plantegi el problema en els documents propositius, de la lectura dels plànols i la memòria no se’n desprèn, o potser no ho he sabut veure.

10. Dona la sensació que el PTPCT considera el Baix Penedès un territori que ha de servir exclusivament a interessos superiors, però quins són aquests interessos? La logística? equilibrar la piràmide d’edat? augmentar la insostenibilitat del Camp de Tarragona? Esperem que sigui, al final del procés participatiu, la millora del Penedès en el seu conjunt.

.... podeu afegir-hi el que vulgueu, la cosa dona per molt més..

Pau Batlle i Solé

El futur del Penedès a debat (III)

Tercera jornada: Les infraestructures viàries

L’impacte de la nova autovia
(Mentre a França es restringeix la construcció d’autopistes aquí seguim construint-ne)

Es va destacar l’impacte de la nova autovia proposada en el PTPCT consistent en l’alteració del sistema natural i agrícola de la plana, el tall de la Cobertera i sobretot el que representarà, segons dades del mateix projecte redactat pel Ministeri de Foment, de 129 hectàrees a raó de 5,5 a 6,3 ha. per quilòmetre. Es va recordar, una vegada més, que la gran majoria d’ajuntaments i també els dos consells comarcals van manifestar-se sobre aquesta proposta i que van apostar i reivindicar l’ampliació de l’autopista AP-7 a quatre carrils per banda i la seva gratuïtat per als usuaris residents al Penedès, tal com s’exposava en una de les propostes inicials del Ministeri de Foment. L’impacte seria molt menor, ja que l’ampliació consistiria en dos carrils per l’interior i dos per l’exterior de l’actual traça. També, pel que fa a es expropiacions, l’impacte seria mínim, a raó de menys de 05, ha. per quilòmetre i, a més, s’evitaria l’esquarterament del territori, ja de per sí, molt malmès. Així s’aconseguiria que l’actual traça de l’N-340 es convertís en un veritable eix vertebrador del territori comarcal relacionant amb més intensitat totes les poblacions i polígons industrials existents i facilitant el transport públic, a peu i en bicicleta. (veure imatge).
La suposada crisi de les infrastructures viàries és en realitat crisi dels transport públic ferroviari.

Per mitjà de diferents anàlisis comparatives, es posa de manifest que l’actual sistema d’infrastructures viàries —sobretot autopistes i autovies— no és en cap cas deficitari, sinó que segueix un model de suport al vehicle privat en detriment de la xarxa de ferrocarril. De fet Catalunya és una de les regions europees amb més percentatge de carreteres per habitant i una de les més deficitàries en quilòmetres de ferrocarril. Si augmentem desmesuradament les vies que afavoreixen el vehicle per carretera, els embussos no només no es resoldran, sinó que s’incrementaran a curt termini. Els projectes actuals que incrementen la xarxa ferroviària es deuen sobretot a l’arribada de l’AVE i molt poc als trens de rodalies. Tot això està en contradicció amb les tendències dels països europeus més avançats, que accentuen i posen de relleu l’absoluta importància del tren en l‘ús quotidià.

Les infraestructures viàries al servei del desenvolupisme dels anys 60.

Es va destacar que els interessos que hi ha darrera d’una planificació viària i logística responen a les necessitats de grups econòmics de pressió que no saben ni coneixen el territori que travessen i aquesta sembla ser la constant en base a la qual l’administració accepta la planificació sectorial. Es va destacar l’obsolescència de determinades direccions generals de la Generalitat, com la de carreteres o l’ACA, que encara estan en mans de funcionaris de la vella escola que van fent la seva sense tenir en compte les noves demandes socials i ambientals que s’han contemplat fins i tot en els programes dels mateixos partits polítics governants. Això es reflecteix en les propostes com l’autovia que causa un impacte enorme sobre el Penedès o informes favorables que haurien de ser desfavorables en aspectes ambientals i hidrològics.

Els municipis gironins també a favor de l’AP-7

L’experiència dels municipis de Girona afectats també pel desdoblament de l’N-2 es va exposar pel paral·lelisme que té amb les reivindicacions del desdoblament de la N-340 al Penedès. Els gironins, a través d’un organisme creat per a la defensa del medi ambient, el CILMA –Consell d’iniciatives Locals per al Medi Ambient de les Comarques de Girona- on s’hi apleguen prop de 200 ajuntaments, ha fet una proposta semblant: no desdoblar la nacional i a canvi ampliar l’autopista a quatre carrils, el tram entre Girona i Figueres, amb un programa de peatge gratuït per als habitants de la zona. El respecte pel territori és primordial abans que el traçat d’una autovia de dubtosa funcionalitat.

Pau Batlle i Solé
Membre de la Plataforma No Fem el Cim
http://www.nofemelcim.org

El futur del Penedès a debat (II)

Segona jornada: L’agricultura, el paisatge, les grans implantacions, les activitats, l’aigua.

L’agricultura: la necessitat de potenciar un dels ingredients essencials que defineixen el Penedès i sense el qual aquest territori deixaria de ser el què és.

L’agricultura és alguna cosa més que una activitat econòmica: és el paisatge que proporciona un valor afegit i millora la qualitat de vida respecte a territoris més metropolitans. Cal conservar la seva activitat i cal cercar mecanismes per fer-la rendible. Caldrà, per tant, i abans que res, que surti dels circuits econòmics de requalificació urbanística. L’espai agrícola ha de mantenir-se com a tal i els esforços s’han d’orientar en cercar solucions de rendibilitat econòmica: racionalització dels cultius i dels mecanisme de treball..

Els espais agrícoles a mans dels especuladors.
(El territori agrícola no ha de ser més, moneda de canvi i sí valor ambiental)

El cas dels grans magatzems que es volia posar sobre una finca de la Bisbal a l’Ortigòs, va sortir com exemple del que passa quan les finques rústiques van a parar a mans dels especuladors immobiliaris. Es planteja la necessitat d’intervenir sobre els espais agrícoles en el sentit de evitar la seva transformació gratuïta a altres activitats com són la logística. El Penedès està escampat de naus i d’instal·lacions que no beneficien a ningú. Els Plans Territorials haurien de “blindar” l’espai agrícola i no permetre la seva transformació a altres usos a la vegada que s’hauria de estructurar els mecanismes necessaris per que l’activitat agrícola fos rendible econòmicament parlant.

Les coses grans no són bones pel territori.

No es poden admetre les coses grans que depassin la grandària del model territorial. L’exemple de l’Idiada és evident. Les grans implantacions són negatives per un territori fràgil com el Penedès. Cal valorar i diversificar l’economia. Els grans monocultius d’activitats econòmiques són la base per la suburbialització del territori. Evitar els CIMs o les Idiades, posem per cas, és un dels criteris que els ponents van aportar al debat. L’ordenació d’un territori agrícola com el nostre s’ha d’ordenar de forma harmònica i no crear més nuclis, ni d’activitats ni residencials, dels que ja hi ha. Tot creixement desmesurat aporta el caos i el desequilibri al territori. Els espais naturals i agrícoles són la base del tractament ordenat del territori. No podem deixar més espais buits que es converteixin en valor de canvi potencialment urbanitzables.

L’aigua: el menyspreu cap un bé preuat.

És de vital importància el subministrament d’aigua, Tenim l’aigua de l’Ebre, que no serà suficient si es compleixen les previsions de creixement que hi ha al Baix Penedès, amb un potencial actual de més de 300.000 habitants. Mentre, l’aigua del subsòl està deixada de la mà de déu. La denúncia feta sobre el gran l’abocador de productes contaminants existent a Tomobí al costat de les fonts que abasten d’aigua bona part dels municipis del voltant n’és un exemple. També ho és el fet que la majoria de les xarxes d’abastament d’aigües dels nuclis de població tenen unes pèrdues d’aigua de fins al 60%. O que el consum d’alguns municipis estigui entorn de la insostenible xifra de 250 litres/persona/dia. Tot això fa que es qüestioni la gestió que els responsables de l’aigua porten a terme i posa en evidència que cal una política d’estalvi i de mesura que actualment no existeix.


Pau Batlle i Solé
Membre de la Plataforma No Fem el Cim
http://www.nofemelcim.org

El futur del Penedès a debat (I)

Les jornades sobre el futur del Penedès que es van celebrar a Banyeres durant tres dies han tingut un ressò important en l’opinió pública de la comarca. Els temes, tractats en profunditat, van satisfer els assistents que, amb tota llibertat, van tenir l’oportunitat d’expressar les seves opinions i els seus dubtes. La desena de ponents que van ser convidats a participar en les jornades, van enriquir, des dels seus respectius àmbits, el coneixement de tots plegats sobre els diferents problemes que afecten el nostre territori.

Primera Jornada: Els plans i la Vegueria

La Vegueria: un àmbit necessari per una altra manera de gestionar el Penedès.

La necessitat de cercar un marc administratiu des d’on articular els aspectes d’un territori que res té a veure amb les dues metròpolis de Barcelona i Tarragona que l’envolten. El seu paper de comparsa on s’hi aboquen les instal·lacions que no hi caben als centres metropolitans obliguen a mantenir una lluita constant en la defensa de l’espai agrícola que representa el conjunt de les quatre comarques: L’Alt i el Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia. L’exhaustiu, intens i efectiu treball portat a terme per la plataforma “per una Vegueria pròpia” s’ha vist compensat per la propera aprovació de l’àmbit funcional de les quatre comarques, mecanisme institucional a partir del qual es podrà gestionar alguna de les competències de l’administració o, si més no, coordinar el planejament, ara dissociat, de les quatre comarques.

La Mesòpolis: un model territorial alternatiu a la metròpolis.

Cal assignar a l’espai administratiu de la Vegueria un model territorial diferent del què fins ara ha tingut. El planejament territorial atribueix al Penedès un paper de corredor i de localització d’instal·lacions a gran escala que no tenen cabuda al centre de les polis com també un paper de ciutat dormitori, propi dels barris suburbials. Assenyalem l’avantatge de l’Alt Penedès, que ha estat capaç de tirar endavant la redacció del Pla Director, la carta del paisatge i altres plans que fan singular el tractament de l’Alt respecte al Baix Penedès.

Aquest mode territorial ens porta a introduir un nou concepte: el de Mesòpoli. Mesòpoli, segons Artemio Baigorri, catedràtic d’urbanisme, són ciutats intermèdies que desenvolupen una funció d’articulació de xarxes urbanes i faciliten la integració en el món de l’entorn rural amb el qual dialoguen i s’interrelacionen estretament, contràriament del que fan les metròpolis les quals estableixen amb el seu interland una funció depredadora i colonitzadora. Tenen entre 100.000 i 500.000 habitants. Són els que més contribueixen a mantenir el paisatge rural com a diferenciat i a la vegada vincula aquest a la orbe global. Són ciutats que han nascut a partir de l’economia agrícola, no industrial. (consulteu enllaços d'interès: ciutats emergents, mesópolis)

El cas més paradigmàtic seria el Penedès amb la presència de Vilafranca i possiblement Sant Sadurní com a ciutats que tindrien la capitalitat d’aquest territori mesopiltà.

Evidentment va sortir el paper depredador de la logística com una imposició des de la metròpoli així com l’impacte que tindrà el desdoblament de la N-340 com a via associada a l’increment de trànsit de camions producte de la presència del Logis Penedès.

Pau Batlle
Membre de la Plataforma “NofemelCIM”
www.nofemelcim.org