Rebaixes de tardor

Surt el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona —PTPCP— amb retard d’anys i, pel Baix Penedès, portant, com es temia, el CIM sota el braç. Qualificat de “sòl de protecció territorial” i camuflat entre el sòl de protecció paisatgística i agrícola, amb l’etiqueta de “.. potencial interés estratègic”. La descripció, com també la manera en què ha estat grafiada en els plànols, es pot confondre amb la protecció agrícola i paisatgista, però quan llegeiges la normativa l’equíboc s’esbaeix: “.. es tracta d’un sòl que pot tenir en el futur un paper estratègic en l’estructuració territorial dels assentaments, les activitats i les infraestructures..”

També apareix, i amb tota la seva crua dimensió la traça de l’autovia A2. Aquesta es mostra indiferent al territori i al paisatge, va per on vol, s’acosta al CIM passant per entre l’Arboç i Banyeres. Evita el Vendrell travessant la Cobertera, insensible a les reivindicacions de la gent, tallant com un ganivet la pell del territori.

La contradicció que patim els catalans sobre la dualitat d’un sistema de carreteres de peatge i públiques es fa evident en aquesta zona de pas. Amb el disseny que proposa el PTPCP, de disposar la futura autovia A2 estrictament paral·lela amb l’AP-7 des de Calafell fins l’aeroport de Reus. Ridicul i esperpèntic tenin en compte que Catalunya és la única comunitat autònoma que pateix amb més intensitat les conseqüències d’un sistema esquizofrènic de peatge salvatge que obliga a duplicar les autopistes i desaprofitar l’oportunitat de racionalitzar un sistema tan necessari pel bon funcionalment de la nostra economia com per l’equilibri del nostre territori.

Cal destacar també del PTPCT el “sòl de protecció preventiva” disposat entorn dels nuclis urbans però que en alguns municipis adquireix una importància preocupant. Aquest sòl és reserva per al creixement dels nuclis, o així sembla desprendre’s de la definició sibilina de la normativa: “El Pla considera que cal protegir preventivament aquest sòl, sense perjudici que mitjançant el planejmaent municipal.. es puguin delimitar àrees per a èsser urbanitzades i edificades..” La demència està en la dimensió que aquest sòl adquireix a Cunit que s’emparra serralada litoral amunt fins a topar amb l’Alt Penedès on, curiosament, el Pla Director d’aquesta comarca el qualifica de protecció natural. No és menys greu la qualificació d’ús residencial que se li atribueix per damunt de la C-32 sobre Segur de Calafell. On són les actituts ambientals i paisatgístiques de que tan s’omplen la boca els nostres progres i sostenibles polítics?

Mentre que la protecció del Montmell i la serra de Bonastre semblen garantides —esperem que els ecologistes diguin la seva— no es tracta amb la mateixa sensibilitat el final de les estribacions de la serralada litoral de la que nomes se’n preserven tres esquifides taques: la muntanya de l’Escarnosa, la del Borrell i la Muga —aquesta última rondada pels boltors golfistics que prou mal han fet a la Graiera— El perill dels especuladors, recolçats per polítics sense escrùpols, encara furguen per treure-li a aquesta serralada la seva necessària funció natural. Tindrà el govern de la Generallitat suficient entitat moral i política per preservar-la?

De moment la continuitat natural entre aquesta serralada i la del Vendrell queda interrompuda, incompresiblement per una franja de terreny formada per l’eix Hospital Comarcal-Madrigueres.

Altres aspectes important a debatre fan referència a la qualificació total del front marítim com a sòl residencial i la proposta de la mini metròpoli formada pel Vendrell-Santa Oliva-Albinyana i Bellvei que de no posar-hi remei acabarà sent un continu urbà molt allunyat del model territorial actual. El model proposat sembla més producte dels interessos promocionals que producte d’un debat ciutadà amb l’administració.

Un dels altres punts preocupants és la requalificació del interior de la pista de proves automobilístiques de la IDIADA com a àrea especialitzada d’equipaments i sistemes, tenint en compte la seva dimensió prop de 300 Ha. i de l’anell de polígons logístics de que s’està coronant arrel de la sortida de l’AP-7 de l’Albornà adquireix dimensions monstruoses en el centre de la comarca agrícola convertint-se en un problema tant o més greu com la implantació del propi CIM. Llàstima que els nostres ajuntaments no estiguin per la labor, massa entretinguts en les pròpies cabòries municipals, com per perdre el temps amb cercar un model territorial conjunt i coherent per oferir a la Generalitat com alternativa a la oferta de despropòsits que ens tenen reservada.

Pau Batlle i Solé